CATALÀ – categoria B

Vernal

Baixo les escales amb una parsimònia que no sé reconèixer
i premo, amb una consciència impròpia en la meva rutina,
el petit botó del semàfor.

Moc tots els dits dels peus per comprovar que,
efectivament, encara hi ha terra sota meu.
Una alenada d’alleujament se m’escapa imprevista.

Poc em preocupa el que sona pels auriculars.
La mediocre melodia pop que s’escolta
fa que el meu cap es mogui, a destemps,
i en un segon massa ràpid de comptar,
em puc enfonsar en les tenebres de la ment.

Ignorant unes mirades gens dissimulades,
somric, vestida amb una camisa tacada del pare,
posada de la manera menys afavoridora possible.
Petit intent d’imperfecció per voluntat pròpia.

Malgrat haver renunciat als calendaris,
sé que ha arribat la primavera,
vella amiga confusa a qui he trobat a faltar.
Ha sigut ella la qui m’ha tret fora a passejar.

Sense rumb definit, avanço:
Primer molt a poc a poc,
però en veure que el carrer se m’empassa,
començo a caminar;
després salto, i salto ben alt,
pràcticament es tracta d’un ball
entre les meves cames i el cel.

Finalment puc córrer, lliure i sense fre,
com si participés en l’única cursa
la meta de la qual és inabastable: L’horitzó.

Part de mi seguiria perseguint-lo,
amb brúixola en mà apuntant al nord,
buscant un sentit a aquest món boig,
però m’aturen les ganes de realitat.

Em deixo caure com puc a l’asfalt, esgotada.
La suor se m’emporta les vergonyes
i les exhalacions substitueixen les paraules,
massa fortes per pronunciar-les en veu alta.

Batecs descoordinats em serveixen d’aixopluc
per la maror de pensaments que m’atabalen
però també m’impossibiliten aixecar-me
i tornar-ho a intentar.

És aleshores que la memòria em torna
a aquella expressió, que mentre m’agafava,
dolça però ferma, pronunciava,
amb una saviesa cansada, ratllant l’amargura:
“Passi el que passi, la vida continua”.
Aquesta és l’única veritat que em queda.

Quan el sol es comença a pondre en un potser,
torno a sentir-me cada racó del cos,
i comprovo, un per un, els petits tatuatges visibles
que a vegades deixa el dolor.
Aquests sempre tacaran la meva pell,
com a recordatori diari de què significa estar viu.

Ara sí, puc afirmar amb certesa la meva existència,
o com a mínim, la d’aquest vell carrer,
i em deixo guiar a casa per una cara coneguda:
El bell satèl·lit anomenat lluna.

Abril Galofré Utset